“Declivio de la institución escolar y conflictos de principios” de François Dubet

mayo 11, 2010 in Noticias sobre educación by solserpiente

Interesante intervención del sociologo francés  Françoise Dubet,  professor de la Universidad de Bordeus II y director de estudios de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, realizada el 19 de enero de 2010, en el Auditorio del MACBA (Barcelona), dentro del ciclo “Los Debates de Educación”  iniciativa de la Fundación Jaume Bofill y la Universitat Oberta de Catalunya para impulsar el debate social sobre el futuro de la educación. Os dejo aquí el link http://www.debats.cat/esp/2010/dubet/index.html y una síntesi de ideas (es en catalán, pronto una traducción). Me parece un buen comienzo de  reflexión para este blog, sobre todo con respecto a lo que  él dice de  que son necesarios otros agentes educadores. Dubet cita los medios como otros agentes educadores e, ya que podemos considerar el museo como un medio intercultural, entonces los museos se hallan en la categoría de agente educadores.

«La societat ha d’aprendre a no esperar-ho tot de l’escola»

Idea central

És paradoxal que parlem de declivi de la institució escolar a França quan ens trobem en un moment de màxima potència de la institució escolar: actualment hi ha més gent que mai en el sistema educatiu (tant alumnes com professors) i, a més, l’educació és bàsica per a poder accedir al món laboral. Per què parlem de declivi, doncs?

La institució escolar republicana segueix el model de l’Església

 

Quins són els fonaments de l’Església?

Per a un sociòleg, l’Església és, segons Dubet, una màquina de fabricar cristians. L’Església ha creat un programa, una tècnica molt elaborada, que té per finalitat crear cristians.

1. Defineix uns principis sagrats, uns dogmes de fe, que són incontestables i que estan apartats del món.

2. Per a transmetre aquests dogmes es contracten professionals amb vocació capaços d’encarnar aquest dogma. El capellà quan parla ho fa en nom de Déu, encarna allò diví. Si fas cas del capellà, fas cas de Déu.

3. La religió es desenvolupa en santuaris (esglésies) protegits de les passions i els desordres del món.

4. Si acceptes la disciplina que marca l’Església, arribes sempre a la fe i fins i tot pots ser crític de l’Església, però dins de l’Església.

 

Quins són els fonaments de l’escola republicana francesa?

L’escola de la República va néixer oposant-se a l’església, però paradoxalment en va copiar el model, la tècnica.

1. L’escola és un dels pilars de la indústria identitària francesa. L’escola estableix uns principis, uns valors que són tan sagrats i incontestables com els dogmes de l’Església. És l’escola de la nació, de la raó, del progrés. Es basa es un principi unitari: «Si tots som iguals, serem més lliures, serem millors».

2. El mestre de l’escola republicana ha de ser una persona amb vocació que ha de representar els valors de la República. És un mestre amb autoritat perquè representa valors «sagrats».

3. És un santuari molt sòlid. Els pares, les empreses, els agents locals no tenen dret a entrar-hi. A més, separa l’alumne de l’infant. L’infant emocional no interessa (com la separació entre ànima i cos de l’Església).

4. Si segueixes els valors de l’escola, al final seràs una persona lliure que podrà criticar el sistema educatiu.

Per què entra en crisi aquest model?

El model republicà ha funcionat durant molts anys i ha estat un dels pilars de la nació francesa i de la democràcia. Per què es parla de declivi? Moltes veus apunten el fet que la institució escolar ha estat atacada pel capitalisme, pel neoliberalisme, pel mercat. Dubet, però, considera que les raons són internes:

• La modernitat crea desencís. Cada cop hi ha menys coses basades en dogmes incontestables.

• És difícil creure en una escola de la nació unitària quan tenim una població molt poc unitària (multicultural).

• Els alumnes ja no van a escola a fer nació, sinó que hi van perquè, si no van a escola, no troben feina.

• L’escola no té el monopoli de la cultura. Ara són els mitjans qui el tenen. Els nois poden obtenir més informació per mitjà de la televisió o de l’ordinador que no pas a escola. Davant d’aquest fet, l’escola desacredita els mitjans, els considera vulgars (igual que feia l’Església amb l’escola republicana).

• L’escola és víctima de l’esperit crític que ha creat. L’escola ara ha de demostrar que serveix per a alguna cosa.

• El mestre ja no es defineix per la vocació sinó per ser un professional més, un tècnic. El seu prestigi no és sacralitzat. És un professional com un altre. A més, ara ja no s’ha de dedicar solament a educar, sinó també a motivar als alumnes perquè vulguin aprendre.

Tots aquests canvis s’han produït per la massificació de l’escola.

Ara que tothom accedeix a l’educació, l’escola ja no és un santuari aïllat del món. Els problemes del món han entrat a l’escola. L’adolescència, la barreja forma part de l’escola. A l’escola hi ha vida juvenil i no saben què fer-ne. La massificació ha trencat els murs del santuari.

La massificació també ha generat que l’escola es mogui per criteris mercantilistes.

Els pares trien l’escola que pot aconseguir que els seus fills tinguin més possibilitats de trobar feina. L’escola ja no és unitària. Cada centre és cada cop més autònom per a poder competir amb els altres centres.

Tenim una igualtat col·lectiva (tothom accedeix a l’educació) que manté les desigualtats relatives.

Ara la desigualtat ja no és si vas a escola o no, sinó quin resultat treus de l’escola. Si no treus bons resultats, et trobes fora del sistema.

Ara hi ha un problema de motivació.

Si ja no hi ha dogma, ara la dificultat és que els nois entenguin per què han d’estudiar i per què s’han d’implicar en l’educació.

Com ha de ser l’escola del futur?

• La societat ha d’aprendre a no esperar-ho tot de l’escola. Volem que l’escola faci bons ciutadans, que elimini les desigualtats, que transmeti cultura. Això no és raonable; és massa responsabilitat per a l’escola. Hi ha d’haver altres agents educadors fora de l’escola (els mitjans de comunicació podrien formar-ne part).

• Cal una escola de l’equilibri. Ara volem una cultura comuna però que seleccioni els millors; volem que tots tinguin un lloc però que també tinguin la possibilitat de ser autònoms per a desenvolupar les seves potencialitats; volem cultura gratuïta, a l’abast de tothom, però que tothom trobi feina quan acabi d’estudiar.

• No calen canvis revolucionaris i radicals sinó trobar espais democràtics de discussió per a establir canvis en la manera de treballar, canvis pragmàtics.17-05-2010

• Fomentar l’autonomia del centre sí, però amb uns objectius unitaris generals